Figueres, 23 de febrer de 2015
Avui s'ha inaugurat l'exposició temporal Què hi ha de nou? Velázquez a la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí de Figueres, recentment remodelades.
Vegeu-ne el vídeo de la presentació a la premsa, que ha anat a càrrec d'Antoni Pitxot, director del Teatre-Museu, i de Montse Aguer, directora del CED.
EL DISCURS EXPOSITIU
Des de 1988, la Sala de les Loggies s'ha dedicat a mostrar l'obra tardana de Salvador Dalí. Recordem que, a partir dels anys 60, el seu pensament creatiu se centra, sobretot, en els temes científics i la recuperació dels clàssics pictòrics. Aquesta premissa es manté amb la remodelació duta a terme, però el contingut expositiu s'amplia.
La Sala de les Loggies està dividida en tres espais:
En el primer, es mostren obres de la dècada dels 60-70s protagonitzades per aparells estereoscòpics i il·lusions òptiques. En formen part les obres següents: L'estructura de l'ADN (c. 1975-76), Sardana pentagonal (1978-79) i L'harmonia de les esferes (1979). Al mateix temps, s'hi exposen obres de gran format: 50 quadres abstractes que a dos metres es converteixen en tres Lenins disfressats de xinès i a sis metres formen el cap d'un tigre reial (1962); Quan cau, cau (1972-73); Aurora, migdia, capvespre i crepuscle (1979) i A la recerca de la quarta dimensió (1979).
Aquestes peces són una continuació de la sala precedent, on s'hi presenten altres estereoscòpies i experiments òptics -com l'anamorfosi i l'holografia. El conjunt, a més de recollir una notable representació de pintures dalinianes d'aquest període, exemplifica l'interès de l'artista per tots els aspectes relacionats amb la percepció visual i les seves paradoxes.
El segon es coneix com la Torre dels Enigmes. S'ha renovat pintant-la d'un color més clar i s'hi han millorat les condicions d'accés. A partir d'avui s'hi exposa el diorama Babaouo de 1932, una de les obres del pintor relacionades amb el guió homònim escrit per ell.
El tercer espai incorpora de forma temporal el diàleg creatiu que Dalí manté amb l'obra de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660), un dels clàssics de la història de l'art. Ens permet comprovar l'interès de Dalí pel seu art atemporal. L'exposició que titulem Què hi ha de nou? Velázquez consta d'onze pintures executades entre 1960 i 1982. Dalí reinterpreta algunes obres del pintor sevillà, la majoria de les quals pertanyen al fons del Museo del Prado, de Madrid: La infanta Margarita de Austria (c. 1665, atribuïda avui a Juan Bautista Martínez del Mazo), El bufón Calabacillas (1635-39), El bufón Don Sebastián de Morra (1643-49) i Las meninas o la familia de Felipe IV (1656). Dalí també s'inspira en l'oli Cristo y el alma cristiana (1628-29) pertanyent a la col·lecció de la National Gallery de Londres.
La influència del pintor sevillà es reforça amb el Bust de Velázquez que es metamorfosa en tres personatges que conversen (exposat habitualment a la Sala Palau del Vent). En el lloc que abans ocupava aquest bust, ara s'hi exposa una composició inèdita de Dalí (c. 1982) feta sobre les cobertes d'un llibre dedicat a Velázquez (Enrique Lafuente, Velazquez, Phaidon, Oxford University Press, London, New York, 1943).
Cal recordar també que el testimoni de Velázquez al Teatre-Museu no s'acaba aquí. A la zona del taller, de la Sala Palau del Vent, hi podem contemplar l'holograma Holos! Holos! Velázquez! Gabor! Si tenim en compte que l'interès de Dalí per l'holografia és aconseguir un realisme estètic, no és gens estrany que Las meninas i el seu autor constitueixin la base del primer experiment del pintor amb aquesta tècnica.
Què hi ha de nou? Velázquez
El títol d'aquesta mostra temporal s'ha extret de l'escrit de l'any 1976, Eureka, en què Salvador Dalí afirma: "Des de l'impressionisme, tota la història de l'art modern s'ha centrat en un únic objectiu: la realitat. Cosa que ens pot dur a dir: Què hi ha de nou? Velázquez."
L'interès del figuerenc pel mestre de l'art barroc no és nova. Ve de molt lluny. Velázquez, de fet, és un dels "Grans Mestres de la Pintura" sobre els quals Dalí escriu a la revista escolar Studium el 1919. I aquesta fascinació persisteix al llarg del temps: a la casa de Portlligat, hi podem veure un retrat de Velázquez -que forma part d'una galeria de personatges amb bigotis- i, en una de les parets del taller, una reproducció quadriculada de Las Meninas, testimoni del treball diari del pintor.
La passió velazquenya també es fa evident en el tractat de Dalí 50 secrets màgics per a pintar (1948), on el sevillà només és superat per Vermeer en una taula comparativa que confecciona Dalí. Però és sobretot a partir dels anys cinquanta, quan aquesta presència i influència es multiplica i es fa evident en els escrits i les obres del pintor empordanès.
De ben segur que Dalí apreciava el costum de Velázquez de representar-se pintant en el mateix lloc de l'escena. Durant l'època surrealista, l'ambició del pintor consisteix a materialitzar amb gran precisió les imatges de la irracionalitat concreta, afirmant que els mitjans d'expressió pictòrica s'havien de posar al servei d'aquest tema. A La conquesta de l'irracional, Dalí afirma: "A mesura que les imatges de la irracionalitat concreta s'acosten a la realitat fenomènica, els mitjans d'expressió corresponents s'acosten als de la gran pintura realista -Velázquez i Vermeer de Delft-, per pintar de manera realista segons el pensament irracional, segons la imaginació desconeguda."
Anys més tard, el pintor relaciona la seva teoria de la mística nuclear amb el tractament de la forma i el color en Velázquez. És, però, el naturalisme del pintor sevillà el que, de manera insistent, es converteix en un dels punts de referència de l'artista empordanès. Velázquez és una constant en la seva obra: apareix cada cop que Dalí es planteja un nova etapa, un pas endavant en la seva trajectòria artística, tant en el camp compositiu com en el camp conceptual.
LA REMODELACIÓ ARQUITECTÒNICA
La remodelació de la Sala de les Loggies, que inclou l'exposició temporal Què hi ha de nou? Velázquez, ha anat a càrrec de Pep Canaleta de 3carme33 quant a disseny i renovació arquitectònica, i Àlex Gifreu s'ha responsabilitzat del grafisme.
La primera intervenció ha consistit a canviar el paviment per neutralitzar-ne la presència. El color terròs alleugereix l'espai i permet centrar l'atenció dels visitants a les parets.
Durant la reforma, també s'ha construït una paret per augmentar l'espai expositiu, per acotar la sala gran, fer més propera la contemplació de les obres i reduir l'antiga sensació de buidor central.
Una tercera intervenció ha permès reobrir un antic pas per crear un recorregut circular pels espais sense haver de tornar enrere. Gràcies a això, es pot passejar pels diferents àmbits de l'edifici, a través de passos de gran alçada amb arcs de mig punt. Les noves obertures s'han fet seguint l'estil arquitectònic existent.
Cadascun dels nous espais s'ha potenciat amb un color diferent: blanc neutre per als llocs on les obres tenen més circulació; el color Galatea, que combina bé amb el paviment hidràulic que s'ha conservat al terra i el color cendrós. Les millores en la il·luminació també han contribuït a reforçar aquesta reformulació.
En darrer lloc, s'ha redissenyat la sortida al pati i l'inici de l'escala de sortida en direcció a la botiga s'ha adequat amb un paviment nou.
