Figueres, 12 de gener de 2015
La Fundació Dalí ha presentat la darrera adquisició d'obra, un oli sobre tela de l'any 1938 titulat Violetes imperials. A l'acte de presentació hi han participat Antoni Pitxot, director del Teatre-Museu Dalí, i Montse Aguer, directora del Centre d'Estudis Dalinians, que han destacat la importància de l'adquisició pel fet que s'incorpora a uns fons que s'han anat ampliant des de l'any 1991, amb més de 300 peces, 12 d'elles de l'època surrealista, i conforma així la més gran antològica de l'artista empordanès, ubicada a la seva ciutat natal.
La Fundació Dalí tanca els actes del 40è aniversari de la inauguració del Teatre-Museu Dalí de la mateixa manera com els va començar: amb la presentació d'un oli, també de la dècada dels 30, Carretó fantasma.
Context de l'obra
Dalí pinta Violetes imperials en un moment convuls per Europa. És l'any 1938, Espanya està immersa en plena Guerra Civil i ja es divisa una Segona Guerra Mundial. Per fugir d'aquest conflicte, els Dalí van de Portlligat en direcció cap a una fràgil Europa tot fent estades a diferents cases d'amics. Des de l'apartament que la parella té a París, es desplacen a Itàlia on visiten Edward James, el seu mecenes i amic en aquells moments, i viuen durant dos mesos a la casa que Lord Gerald Berners té a Roma amb vistes al Fòrum. L'exili de Sigmund Freud a Londres fa que Dalí es desplaci a Anglaterra per conèixer-lo i entrevistar-s'hi, alhora que el retrata. Una vegada acabada la trobada amb un Freud gran i malalt, els Dalí fan una breu estada a Florència i completen el periple instal·lant-se, al mes de setembre, a "La Pausa", la casa de Coco Chanel a Roquebrune, Cap Martin. Podem dir, per tant, que Violetes imperials es va pintar en un seguit de residències provisionals que, esporàdicament, funcionen també com a tallers efímers, majoritàriament ubicats a França i Itàlia. El tema del telèfon és molt recorrent durant els anys 1938 i 1939 en l'obra daliniana, és un leitmotiv que de vegades s'acompanya d'un plat, unes sardines (o potser arengades), uns ous fregits i fins i tot d'una fotografia de Hitler com en el cas de l'oli L'enigma de Hitler, 1939. El telèfon com a element central del discurs d'aquestes obres té a veure amb el Pacte de Munic, acord que es va firmar el 29 de setembre de 1938 entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier per tal d'annexionar a Alemanya part del territori txecoslovac conegut com els Sudets. Aquest tractat va acabar simbolitzant la inutilitat dels esforços per aconseguir la pau, ja que poc després començaria la Segona Guerra Mundial. El telèfon va tenir un paper molt important a nivell comunicatiu a l'hora d'assolir consensos com el del Munic. En aquest sentit, Dalí parodia aquest aparell que, tot i haver estat molt utilitzat, no va aportar cap resolució efectiva. I ho reitera pintant sis quadres on el telèfon n'és l'element central i on s'invalida la seva funció informativa: Violetes imperials, 1938 (Núm. Cat. 474), Excentricitat malenconiosa, 1938 (Núm. Cat. 473), El moment sublim, 1938 (Núm. Cat. 472), Telèfon en safata amb tres sardines fregides, 1939 (Núm. Cat. 476), Paisatge amb telèfons sobre un plat, 1939 (Núm. Cat. 478) i L'enigma de Hitler, 1939 (Núm. Cat. 475).
Dalí interpreta aquest moment històric enfosquint la gamma cromàtica de les seves pintures i posant en evidència el fet que les grans potències, tot i tenir la tecnologia al seu abast, no varen saber o no varen voler fer-ne ús. Potser per això el telèfon resta desconnectat perdent totalment la seva funció comunicativa i anunciant d'aquesta manera l'aproximació inexorable del conflicte bèl·lic. Violetes imperials és un oli que contrasta amb la lluminositat de les obres anteriors inspirades en el Mediterrani i és rebuda com una pintura fosca, poc esperançadora i de difícil interpretació. Al fons, veiem unes muntanyes esquematitzades que bé podrien ser la Serra de Verdera. A baix, una casa pairal i l'esquelet d'una barca. A mà esquerra, un adult que estira un nen i, tot seguit, una ombra negra que ens recorda la tapa del piano que Dalí fa aparèixer en moltes altres obres seves. Estem encara davant d'un Dalí surrealista i ens ho confirma tot situant unes sardines (o arengades) a prop del plat que conté el telèfon. Potser les sardines, ̶ un aliment molt comú dels pobles costaners mediterranis ̶ han deixat de ser comestibles i ara la importància del menjar rau en un plat que conté un aparell que aspira a alimentar-nos d'informació en un moment d'ofuscament.
El primer propietari de Violetes imperials va ser el col·leccionista Edward James, qui al 1941 en va fer donació al Museum of Modern Art de Nova York, formant així part de l'exposició retrospectiva de Salvador Dalí que el museu estava organitzant en aquells moments. Anys més tard, el quadre es va subhastar i restà en mans particulars fins la recent adquisició de la Fundació Dalí.
A partir de dimarts 13 de gener, Violetes imperials es pot veure en una instal·lació a la Sala dels Dibuixos del Teatre-Museu Dalí el disseny de la qual és de Pep Canaleta de 3carme33 i el grafisme, d'Alex Gifreu.
