Figueres, 16 de gener de 2009
La Fundació Gala-Salvador Dalí va presentar el 6 d'octubre de 2008, sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí de Figueres, el préstec temporal de l’emblemàtic oli Metamorfosi de Narcís, pintat el 1937, i que pertany a la col•lecció de la Tate Modern de Londres des de l’any 1979. Es podrà veure a la sala "Dalí d'Or" (núm. 6) del Teatre-Museu Dalí de Figueres fins al 28 de gener. L'oli s'exposa per primera vegada junt al manuscrit del poema que va escriure Dalí amb el mateix títol. Vegeu el poema sencer en el PDF adjunt.
Vegeu la fitxa del Catàleg Raonat.
A l'acte hi han participat Antoni Pitxot, director del Teatre-Museu Dalí i vicepresident de la Fundació, i Montse Aguer, directora del Centre d’Estudis Dalinians. Com a convidat d’excepció ha participat a la roda de premsa Vicent Todolí, director de la Tate Modern de Londres, institució que ha coproduït juntament amb la Fundació Dalí l’exposició Dalí, Paintings & Films, que s’ha pogut veure al prestigiós museu londinenc, al museu d’art de Los Angeles (LACMA), al Salvador Dalí Museum, Sant Petersburg (Florida) i que es va clausurar el passat dia 15 de setembre al MoMA, amb un gran èxit de públic a totes les itineràncies. L'oli que se cedeix en préstec va formar part d'aquesta mostra.
Todolí ha fet una valoració de l’exposició de tesi que explorava la relació de Dalí amb les diferents facetes del cinema, i l’ha destacada com un dels fruits de la bona entesa entre la Tate Modern i la Fundació Dalí.
Montse Aguer ha valorat molt positivament la política de col•laboració que ha establert la Fundació Dalí amb entitats del reconeixement de la Tate Modern i, concretament, els intercanvis d’obra del nivell de la que avui es presenta al museu de Figueres. Metamorfosi de Narcís és una de les obres més conegudes de Salvador Dalí que es troba a l’estranger i un magnífic exemple de la plasmació del mètode paranoicocrític.
Antoni Pitxot ha descrit el context en què Dalí va pintar l’obra Metamorfosi de Narcís i la seva significació:
De totes les versions del mite de Narcís, la més coneguda és la de les Metamorfosis d’Ovidi, segons la qual Narcís és fill de la nimfa Liríope i del riu Cefis. Quan neix, l’endeví Tirèsies prediu a la seva mare que aquest tindrà una llarga vida “si no s’arriba a conèixer”.
De ben jove és objecte de desig de nombrosos joves d’ambdós sexes per la seva bellesa, però ell els rebutja tots. Entre les seves pretendents, la nimfa Eco s’enamora perdudament d’ell, però Narcís no li fa cas i, desesperada, es retira a un lloc solitari on d’ella només queda la veu. Nèmesi, responsable de la venjança divina i recollint la súplica d’una de les seves víctimes, fa que Narcís, un dia calorós, passejant per un lloc on hi ha una font, s’inclini a beure i s’enamori de la imatge que hi veu reflectida, la d’ell mateix. I, com que no la pot aconseguir, es deixa morir inclinat sobre la seva pròpia imatge. En el lloc de la seva mort neix una flor que porta el seu nom, Narcís.
“Hi havia una font límpida, argentada d’ones transparents, que mai els pastors ni les cabres pascudes a la muntanya no havien tocat, ni cap altre bestiar, que cap ocell no havia enterbolit, ni salvatgina, ni rama caiguda de l’arbre.” Aquesta és la descripció que fa Ovidi d’aquest lloc idíl•lic i solitari: un paratge gairebé verge i de difícil accés que ens remet immediatament a la naturalesa geològica del Cap de Creus. En una fotografia que es troba en el Centre d’Estudis Dalinians, i que molt probablement va fer la mateixa Gala, es pot veure el pintor ajagut davant d’un bassal de la punta dels tres frares a cala Galladera, entre Cap de Creus i Port de la Selva, un lloc on només s’hi pot arribar per mar i un dels pocs indrets preservats de la costa. En el paisatge de l’oli Metamorfosi de Narcís de Salvador Dalí, s’hi pot reconèixer la textura típica de les roques de Cap de Creus, tan present a l’obra daliniana.
El mateix any 1937, a Éditions Surrealistes de París, Dalí publica un poema amb el mateix títol que el quadre. D’acord amb les indicacions del artista, el poema s’ha de llegir conjuntament amb l’observació del quadre. Segons Dalí, es tracta del primer poema i el primer quadre obtinguts totalment mitjançant l’aplicació integral del seu mètode paranoicocrític.
Aquest recurs és especialment significatiu, pel que fa al mite de Narcís, tenint en compte que aquest tema ha estat origen d’una àmplia iconografia tant en pintura i escultura, com en textos literaris. Per citar-ne només alguns: el Narcís de Caravaggio, el Narcís a la font de Tintoretto, Narcís amb Eco d’una pintura pompeiana o entre els textos: les Metamorfosis d’Ovidi, fins a André Gide –el pintor comptava amb Le Traité du Narcisse entre els llibres de la seva biblioteca– o Paul Valéry.
En el text, Dalí recomana que el quadre es contempli en un estat de “fixació distreta” gràcies al qual la figura de Narcís desapareixerà gradualment. El personatge apareix a l’esquerra del quadre, els contorns imprecisos es reflecteixen a l’aigua, amb el cap sobre el genoll, doblegant-se probablement per morir; al costat, la doble imatge amb la transformació de Narcís en una mà que conté un ou d’on sorgirà la flor del mateix nom. Entre les dues imatges esmentades, es pot observar un grup de persones, que el pintor anomena en el seu text els “heterosexuals” i que segons ell el formen un hindú, un català, un alemany, un rus, un americà, una dona sueca i una altra anglesa, que serien els pretendents d’ambdós sexes que s’acosten a Narcís i que ell rebutja sistemàticament.
Quan el poema arriba a la fi, a la mort de Narcís segons la versió d’Ovidi i a la transformació en flor, en la versió de Dalí, apareix l’amor, Gala, que el salva d’aquest destí funest. És a l’estrofa final del poema on té lloc la metamorfosi a què es refereix el títol de l’obra:
“Quan el cap se li divideixi
quan el cap se li esquerdi
quan el cap se li trenqui en trossos
serà la flor,
el nou Narcís,
Gala,
el meu narcís.”
En el quadre, l’artista fa palès el drama humà de l’amor, mort i transformació conegut com a “narcisisme” en psicoanàlisi. Sigmund Freud, a la seva Introducció a la psicoanàlisi, defineix aquest terme com “el desplaçament de la libido de l’individu cap al propi cos, cap al “jo” del subjecte”.
El juliol de 1938, Dalí viatja a Londres per conversar amb Freud i, durant la visita, li mostra aquest quadre. Freud comenta: “Fins avui, m’havia inclinat a pensar que els surrealistes –que sembla que em van escollir com el seu sant patró– estaven del tot bojos. Però aquest jove espanyol, d’ulls fanàtics i d’un domini tècnic indiscutible, m’ha suggerit una opinió diferent. De fet, seria molt interessant explorar analíticament el creixement d’una obra com aquesta…”.
Salvador Dalí, en aquest oli, ha unit la tradició clàssica de la mitologia grega amb les darreres investigacions de la ciència, en aquest cas, la psicoanàlisi, i ho ha fet recorrent a un mite carregat de significats, el de Narcís, pintat per un artista que constantment treballa per construir la seva imatge.
