Montse Aguer
Directora del Centre d'Estudis Dalinians. Fundació Gala-Salvador Dalí.
Autoclub, 2001
Gairebé des del seu naixement, l'automòbil apareix en l'art del segle XX com un símbol de modernitat, joventut, energia, força, audàcia i moviment, i també d'innovació, progrés i rebel·lia. En aquests termes s'expressa justament Marinetti en el seu conegut manifest futurista: "un automòbil de cursa, que sembla córrer sobre metralla, és més bell que no pas la Victòria de Samotràcia".
I d'aquesta manera s'expressa Salvador Dalí, juntament amb Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, en el seu Manifest groc, un full volant del 1928 que conté algunes de les claus per contextualitzar la màquina en la nova època: "El maquinisme ha fet evolucionar el món. S'ha format una sensibilitat postmaquinista. Els artistes actuals han creat un art nou d'acord amb aquesta sensibilitat. D'acord amb la seva època". I afegeixen manifestacions del tipus: "Existeix el saló de l'automòbil i l'aeronàutica" o "denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves".
A diferència de la majoria de surrealistes, Dalí representa sovint el cotxe en la seva producció. Així, el trobem ja en obres molt primerenques, com ara en l'oli titulat Banyista (1924), retrat del seu amic Joan Xirau, en un dibuix del 1925 o a Noia de Figueres, del 1926, obra en la qual apareix el mot Ford i que Dalí ensenya a Picasso en la visita que li fa a París.
Dalí, com era d'esperar, va més enllà, enriqueix els múltiples significats que s'atribueixen al cotxe i li aplica el seu mètode paranoic crític i la seva especial concepció del món. Així, utilitza el cotxe fossilitzat que apareix a Monument imperial a la dona-nena (1929) per estendre en el temps la presència mineral i intemporal de les roques del cap de Creus. La presència de màquines dinàmiques com ara cotxes o avions crea una dissociació d'idees. Uneix la matèria fòssil, el temps immemorial, amb l'element més recent en la història de l'home: la màquina que proporciona mobilitat. El contrast d'idees i imatges serveix per despertar la imaginació de l'espectador.
De la mateixa manera, a Automòbils vestits (1941) crea una nova dissociació d'idees en vestir elegantment el Cadillac, amb robes dignes d'una casa d'alta costura. Li atorga glamour i distinció, com fa també en alguns passatges de la seva novel·la Hidden Faces (Rostres ocults), del 1944, i alhora, al·ludeix a la doble imatge, a la il·lusió òptica. La presència d'imatges enigmàtiques provoca en la nostra visió d'espectadors significats nous i ocults. Dalí juga amb la realitat, la descompon i la transforma.
El cotxe és una constant al llarg de la seva producció artística. El 1976, al primer número del seu Setmanari artístic empordanès, escriu aquestes paraules sobre el Taxi plujós:
... el famós Cadillac que Dalí va regalar a Gala i del qual n'existeixen sis. Un d'ells pertanyia al president Roosevelt, un altre a Clark Gable, etc. Aquesta és la quarta reproducció del famós Taxi plujós, avui totes destruïdes.
El primer es va exhibir amb gran èxit en l'exposició surrealista de París. El segon, a l'Exposició Internacional de Nova York, i el tercer en la retrospectiva surrealista al Museu d'Art Modern de Nova York. I el quart és aquest, que es troba permanentment al Museu Dalí.
Nosaltres podem afegir encara que aquest Cadillac -Taxi plujós- és l'element central de l'antic pati de butaques del teatre municipal de Figueres, avui dia convertit en Teatre-Museu Dalí, i que atreu l'atenció dels més de deu milions de persones que l'han visitat fins avui. Es tracta del Cadillac que conduïa Gala i amb el qual, durant la seva estada als Estats Units, havien viatjat de costa a costa (foto 1).
I el cotxe apareix de nou, doblement, en una de les seves darreres obres, Doble victòria de Gaudí (1982). L'artista ens pica l'ullet i plasma una Victòria de Samotràcia dalinitzada, envoltada de dos automòbils, retent així homenatge un cop més a aquesta màquina complexa que desperta un ventall tan dispar de sentiments, potser tants com la contemplació de la bellesa anomenada clàssica. Ja l'any 1929 Dalí havia escrit: "Les metàfores més perfectes i exactes se'ns ofereixen avui encunyades i ja objectivades per la indústria", una veritable declaració de principis del credo modern.
