Exposició temporal en la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí
En occasió de la remodelació de la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí, s'ha presentat una exposició temporal que destaca el diàleg creatiu que Dalí manté amb l'obra de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660), un dels clàssics de la història de l'art.
El títol d'aquesta mostra temporal s'ha extret de l'escrit de l'any 1976, Eureka, en què Salvador Dalí afirma: "Des de l'impressionisme, tota la història de l'art modern s'ha centrat en un únic objectiu: la realitat. Cosa que ens pot dur a dir: Què hi ha de nou? Velázquez."
L'exposició que titulem Què hi ha de nou? Velázquez consta d'onze pintures executades entre 1960 i 1982. Dalí reinterpreta algunes obres del pintor sevillà, la majoria de les quals pertanyen al fons del Museo del Prado, de Madrid: La infanta Margarita de Austria (c. 1665, atribuïda avui a Juan Bautista Martínez del Mazo), El bufón Calabacillas (1635-39), El bufón Don Sebastián de Morra (1643-49) i Las meninas o la familia de Felipe IV (1656). Dalí també s'inspira en l'oli Cristo y el alma cristiana (1628-29) pertanyent a la col·lecció de la National Gallery de Londres.
La influència del pintor sevillà es reforça amb el Bust de Velázquez que es metamorfosa en tres personatges que conversen (exposat habitualment a la Sala Palau del Vent). En el lloc que abans ocupava aquest bust, ara s'hi exposa una composició inèdita de Dalí (c. 1982) feta sobre les cobertes d'un llibre dedicat a Velázquez (Enrique Lafuente, Velazquez, Phaidon, Oxford University Press, London, New York, 1943).
Cal recordar també que el testimoni de Velázquez al Teatre-Museu no s'acaba aquí. A la zona del taller, de la Sala Palau del Vent, hi podem contemplar l'holograma Holos! Holos! Velázquez! Gabor! Si tenim en compte que l'interès de Dalí per l'holografia és aconseguir un realisme estètic, no és gens estrany que Las meninas i el seu autor constitueixin la base del primer experiment del pintor amb aquesta tècnica.
Què hi ha de nou? Velázquez
L'interès del figuerenc pel mestre de l'art barroc no és nova. Ve de molt lluny. Velázquez, de fet, és un dels "Grans Mestres de la Pintura" sobre els quals Dalí escriu a la revista escolar Studium el 1919. I aquesta fascinació persisteix al llarg del temps: a la casa de Portlligat, hi podem veure un retrat de Velázquez -que forma part d'una galeria de personatges amb bigotis- i, en una de les parets del taller, una reproducció quadriculada de Las Meninas, testimoni del treball diari del pintor.
La passió velazquenya també es fa evident en el tractat de Dalí 50 secrets màgics per a pintar (1948), on el sevillà només és superat per Vermeer en una taula comparativa que confecciona Dalí. Però és sobretot a partir dels anys cinquanta, quan aquesta presència i influència es multiplica i es fa evident en els escrits i les obres del pintor empordanès.
De ben segur que Dalí apreciava el costum de Velázquez de representar-se pintant en el mateix lloc de l'escena. Durant l'època surrealista, l'ambició del pintor consisteix a materialitzar amb gran precisió les imatges de la irracionalitat concreta, afirmant que els mitjans d'expressió pictòrica s'havien de posar al servei d'aquest tema. A La conquesta de l'irracional, Dalí afirma: "A mesura que les imatges de la irracionalitat concreta s'acosten a la realitat fenomènica, els mitjans d'expressió corresponents s'acosten als de la gran pintura realista -Velázquez i Vermeer de Delft-, per pintar de manera realista segons el pensament irracional, segons la imaginació desconeguda."
Anys més tard, el pintor relaciona la seva teoria de la mística nuclear amb el tractament de la forma i el color en Velázquez. És, però, el naturalisme del pintor sevillà el que, de manera insistent, es converteix en un dels punts de referència de l'artista empordanès. Velázquez és una constant en la seva obra: apareix cada cop que Dalí es planteja un nova etapa, un pas endavant en la seva trajectòria artística, tant en el camp compositiu com en el camp conceptual.
