Galarina

Fiona Mata - Centre d’Estudis Dalinians

El 26 de novembre del 2018 es presenta al Teatre-Museu Dalí de Figueres la primera fase de l'exposició Dalí/Rafael, un somieig prolongat, un projecte a l'entorn de la influència de Rafael Sanzio (1483-1520) en Salvador Dalí (1904-1989). El punt de partida és la celebració del Bicentenari del Museo Nacional del Prado i el seu projecte De gira por España^[1], que consisteix en el préstec d'una pintura de la seva col·lecció a un museu de cada comunitat autònoma del país. A Catalunya, s'escull el Teatre-Museu Dalí per exhibir-hi durant un mes la Verge de la rosa de Rafael, pintada cap al 1517. Aquest préstec permet establir un diàleg amb Dalí, a qui li agrada emmirallar-se en l'època del Renaixement i que considera Rafael un dels referents principals de la història de l'art. Dins del llenguatge místico-nuclear característic d'aquest període, la influència de Rafael és evident en l'oli L'ascensió de santa Cecília, c. 1955, on reinterpreta la figura de Santa Caterina d'Alexandria (c. 1507) de Rafael.^[2]

El retorn de l'oli al Prado dona pas a la segona fase de l'exposició: en el seu lloc es mostra La basílica de Sant Pere,que permet explorar el procés de creació de Dalí. L'artista representa una vegada més la mateixa figura de santa Cecília / santa Caterina, en aquesta ocasió situada al centre de la basílica de Sant Pere del Vaticà, basílica per a la qual pren com a referència un gravat neoclàssic atribuït a Francesco Piranesi i Louis-Jean Desprez ^[3] en què apareix l'interior de l'edifici.

Aquest oli, pintat entre 1959 i 1974, és un testimoni del moment de transició de Dalí, que abandona progressivament el llenguatge místico-nuclear i comença a experimentar amb artistes com Rafael, Miquel Àngel Buonarroti o Diego Velázquez, i també amb efectes visuals innovadors i coneguts com les estereoscòpies o les imatges dobles.

Amb la commemoració, l'any 2020, del 500è aniversari de la mort de Rafael, l'artista nascut a la ciutat d'Urbino i mort a Roma, s'inicia la tercera i última fase de l'exposició, en què es presenta una de les obres més emblemàtiques de Dalí, una obra que sempre ha format part de la col·lecció de l'artista i que en aquesta ocasió esdevé avantsala de l'exposició Dalí/Rafael, un somieig prolongat.

Galarina. Un homenatge a Rafael

Els passos que Dalí emprèn amb les primeres obres dels anys quaranta per acostar-se al Renaixement i al món clàssic són, encara, incipients.^[4] Adapta, sobretot, la proporció i la composició general, és a dir, l'estructura profunda, que crea una sensació d'harmonia difícil d'apreciar a primera vista. Però, al mateix temps, la tria de la iconografia resulta més tradicional, ja que Dalí comença a representar temes religiosos.^[5]Tanmateix, no és fins al 1945 que trobem obres on l'artista figuerenc fa una excepció a la norma i cita el llegat clàssic i, en un cas en especial, fa tot un homenatge a Rafael: Galarina.

Dalí comença a exe­cutar Galarina el 1944 i no l'acaba fins al 1945, pintant, com ell mateix relata, en jornades de tres hores fins a finalitzar-la.^[6]Coincideix, a més, amb un dels moments més convulsos de la història: l'últim any i mig abans d'acabar la Segona Guerra Mundial. És, com ja hem comentat, un moment de canvi en el llenguatge del pintor.

Galarina és una de les peces més ben documentades de Dalí, precisament per l'estima que li té. Així, Dalí descriu com pateix per no poder acabar-la durant la guerra, sobretot quan els Estats Units bombardegen Hiroshima el 6 d'agost de 1945:

"La bomba d'Hiroshima va esclatar en un cel immaculat. Pikadon (llum i soroll), van dir els japonesos que en van poder escapar. Pintava Gala, nua d'esquena,^[7] i Galarina, amb tot el meu amor i l'encant de la voluptuositat, quan vaig sentir el sotrac sísmic de l'explosió. Em va omplir de terror. [...] El que em va horroritzar va ser pensar en la possibilitat d'una explosió en cadena que hagués pogut arribar a tot el món, abans que jo acabés el pit perfecte de la meva Galarina, comprometent així la meva immortalització. El fet de dependre de l'atzar de la història m'omplia d'inquietud. Ningú no estava a cobert, fos on fos. Vaig decidir estudiar sense dilació el millor mètode per preservar la meva preciosa existència de les escomeses de la mort i vaig començar a ocupar-me seriosament de les fórmules de la immortalitat."^[8]

Dalí sembla trobar la salvació en l'estil i la bellesa eternes que destaca en l'art del Renaixement i que valora en tantes ocasions. La Fornarina de Rafael n'és un exemple clar. Com el cardenal Pietro Bembo va fer inscriure en l'epitafi del pintor: "Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la Mare Natura tingués por de ser vençuda per ell i, un cop mort, de morir amb ell."^[9] Rafael neix el 6 d'abril de 1483 a Urbino i mor trenta-set anys després, el 6 d'abril de 1520 a Roma, quan treballava per a la cort papal i, pel que sembla, tenia l'esperança de ser nomenat cardenal, com explica Giorgio Vasari en les seves Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori (1550). De fet, Vasari escriu en aquest mateix llibre que Rafael era un home enamoradís i que li costava concentrar-se en alguns encàrrecs fins a tenir l'amant del moment amb ell.^[10] I és aquest amor i aquesta idealització que el porten a pintar el retrat de Margherita Luti, la filla d'un flequer, en italià fornaio, del Trastevere.^[11]

Rafael, al final de la seva vida, pinta La Fornarina i representa la model d'una forma inusual, si es compara amb altres obres del mateix pintor.^[12] Seminua, a l'estil de la Venus o Afrodita púdica,^[13] i asseguda, mira a l'espectador. Amb la mà esquerra es tapa suaument el pubis i amb la mà dreta fa un gest per cobrir-se el pit. Porta el cabell negre atzabeja recollit amb un turbant, daurat i blau, que recorda l'estètica del Pròxim Orient, turbant del qual li penja una petita perla que contrasta amb els cabells. La pell és blanca, pàl·lida, però les galtes rosades donen al rostre la vivacitat pròpia de Rafael. El seu rostre no té res a veure amb els de les dones que Rafael solia representar a les seves obres: si les altres destaquen per la seva proximitat a un model de bellesa ideal, aquella bellesa a la qual els artistes del Renaixement van arribar per l'estudi i la contemplació dels ideals grecoromans, La Fornarina té un rostre natural i en mostra les

imperfeccions sense perdre la dolçor, la serenor i l'harmonia característiques del pintor. La retratada apareix adornada amb un braçalet lluent d'or i zèfir on el pintor firma "RAPHAEL URBINAS", fet que s'interpreta com una mostra de la promesa d'amor que li fa, promesa que es reforça amb el fons vegetal de murta i codony, símbols de l'amor i de la fertilitat.^[14]

No és estrany que Dalí es fixi en Rafael, que no solament és pintor sinó també arquitecte, és a dir, un artista dedicat a diverses disciplines i reconegut per l'església i per l'acadèmia. En definitiva, un dels pilars del Renaixement.^[15] I així, el tarannà clàssic de Galarina té molt de sentit, tot i no tenir res a veure amb altres obres del moment, que s'orienten més cap a la física nuclear. Galarina destaca per la sobrietat, l'harmonia i l'equilibri, valors que caracteritzen Rafael. Veiem el retrat de Gala davant d'un fons neutre, portant el seu pentinat típic, que fa pensar molt en la moda dels anys quaranta, vestida amb una brusa blanca que li deixa descobert el pit dret, igual que La Fornarina. Du el rostre amb un maquillatge molt suau, a banda dels llavis vermells. Té els braços plegats i llueix un braçalet verd amb una pedra preciosa vermella. El braçalet sembla representar un uròbor,^[16] l'emblemàtica serp de la cultura egípcia i grega que s'engoleix a si mateixa, i que no és la primera vegada que apareix en un quadre de Dalí: el mateix braçalet es pot veure a El pecat original. De les ungles de Gala, que són d'un vermell més fosc que els llavis, en comença a saltar l'esmalt. Per la inscripció del quadre, Dalí imita la grafia amb la qual Rafael va firmar la seva obra.

Dalí presenta l'obra el 1945 a l'exposició Recent Paintings by Salvador Dalí a la Bignou Gallery de Nova York.^[17] Després de la presentació, la manté en la seva col·lecció particular fins a exposar-la a la Sala del Tresor del Teatre-Museu Dalí,

on es troben les seves obres més importants.^[18] Durant els anys quaranta, la premsa i la crítica d'art, que inicialment celebra les obres surrealistes del pintor, comença a jutjar-les negativament perquè consideren que Dalí es limita a repetir el mateix patró. Amb Galarina trenca aquest esquema i mostra la seva destresa i el seu domini en el dibuix i en la pintura. La premsa ràpidament es fa ressò de la mostra i, especialment, del retrat de Gala:

"El seu pinzell no ha perdut en absolut la seva destresa. En l'aspecte tècnic, domina el trompe-l'oeil com Harnett i la sensualitat poètica com Botticelli, segons quin sigui l'humor predominant en l'obra. La cistella de pa i Galarina són meravelles executades amb una observació minuciosa."^[19]

La lectura que Dalí fa de La Fornarina, així com la seva reinterpretació, mostren un coneixement consolidat del Renaixement, i -igual que els humanistes del quattrocento i del cinquecento- del passat grecoromà, èpoques de les quals adopta aquells elements que necessita per pintar segons el seu criteri:

"Una part de la varietat no falsificada del surrealisme, amb els seus espais immensos i els símbols freudians que ja s'han convertit en acadèmics, apareix entre les pintures i els dibuixos que formen la singular exposició que Dalí presenta a la Bignou Gallery. Però s'hi aprecien també dues tendències més, que afegeixen molt d'interès a un esdeveniment elegant com aquest. Amb uns títols llargs i complicats, que són part integrant d'un art que està íntimament vinculat amb la literatura -Nas de Napoleó, transformat en una dona encinta que passeja amb melangia la seva ombra entre ruïnes originals, per exemple- apareixen unes al·legories complexes i minuciosament pintades en l'estil pel qual Dalí és més conegut. [...] Són superrealistes en aquest darrer sentit els llenços La cistella de pa i Galarina, que resulten quasi exageradament acadèmics. Van molt més enllà del trompe-l'oeil fins a obtenir una gran intensitat de valors tant emocionals com tàctils, i constitueixen obres d'una gran bellesa. Però en dos quadres, El pont trencat i El vol, la temptació l'amor, les ales trencades, apareix una poètica nova, tan lírica i seductora com Piero di Cosimo, tan tendra en les seves tonalitats verdes i blaves com Fragonard, tan rítmica com Botticelli."^[20]

Els paral·lelismes entre Dalí i Rafael són evidents, i mostren que havia fet un estudi de la seva obra molt profund,^[21] com també ho demostra la seva pròpia biblioteca, que conté nombrosos llibres en castellà, anglès i francès sobre la història de l'art en general i sobre el Renaixement i els seus representants en particular. De fet, en alguns d'aquests llibres es veuen els estudis i les aproximacions que Dalí fa de Rafael ^[22] i permeten entendre com s'endinsa en la matèria i n'adopta elements clau: la vivacitat amb la qual representa Gala és única i sembla materialitzar el vers del poema dedicat a ella, "Visage perceur de murailles",^[23] la mirada que perfora muralles, que tant valorava el poeta i exmarit de Gala, Paul Éluard. Ella és musa i amant per a Dalí, de la mateixa manera que Margherita Luti ho era per a Rafael. Galarina esdevé un homenatge a Rafael, igual que una declaració d'amor a Gala.

"... perquè Gala és per a mi el que Fornarina era per a Rafael."^[24]

1. De gira por España, Museo Nacional del Prado, Madrid, 2018-2019, (última consulta: 04/10/2019).
2. Obra conservada a la National Gallery de Londres: Saint Catherine of Alexandria (última consulta: 04/10/2019)
3. Atribuït a Louis-Jean Desprez (1743-1804), Interior of St. Peter's Illuminated; segle xviii, Itàlia; 2009-4-3, (última consulta 17/10/2019). Vegeu també: Centre d'Estudis Dalinians i Departament de Conservació i Restauració, "Explosió de fe mística en el centre d'una catedral de Dalí", a Monogràfic Dalí/Rafael, 2018, (última consulta: 18/10/2019).
4. Tres de les fonts principals per conèixer millor l'admiració de Dalí pel Renaixement i la influència que suposa en el seu art són Carme Ruiz, "Reflejos del Clasicismo", a Dalí Atómico, Fundación Bancaria "la Caixa", Barcelona, 2018, p. 54-67; Dalí. Il sogno del Classico, Skira, Milà, 2016; i també Lucia Moni "Dalí, esdevenir clàssic! O ara o mai", a Monogràfic Dalí/Rafael, 2018, (Última consulta: 03/10/2019).
5. Les pintures que ho exemplifiquen són: Família de centaures marsupials, 1940 (P494), Poesia d'Amèrica, 1943 (P577), La Madona, 1943 (P574).
6. Recent Paintings by Salvador Dalí, exposició celebrada a la Bignou Gallery de Nova York, 20 de novembre a 29 de desembre, 1945. Centre d'Estudis Dalinians, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.
7. Segurament, l'artista fa referència a La meva dona, nua, contemplant el seu propi cos convertint-se en escala, tres vèrtebres d'una columna, cel i arquitectura (P598).
8. Salvador Dalí, Confessions inconfessables, a Obra completa, vol. ii, Textos autobiogràfics 2, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2003, p. 578.
9. Rafael es troba enterrat al Panteó d'Agripa, a Roma. Giorgio Vasari, Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue hasta nuestros tiempos, Ediciones Cátedra, Madrid, 2002, p. 520.
10. Giorgio Vasari comenta aquí l'encàrrec que Rafael va rebre d'Agostino Chigi, comerciant sienès, de decorar la lògia de la Farnesina entre 1515 i 1517. Vegeu Giorgio Vasari, op. cit., p. 539.
11. La Fornarina, Palazzo Barberini, Roma, (última consulta: 17/10/2019).
12. Altres obres que podem referenciar són les següents: la Verge de la Rosa, Santa Caterina d'Alexandria, la Madonna Sixtina, la Madonna Ansidei o la Verge de la cadernera.
13. Es tracta d'una tipologia hel·lenística, característica pel fet de tapar-se el pit amb una mà i el pubis amb l'altra. Vegeu "Venus púdica", Museo Nacional del Prado, Madrid (última consulta: 17/10/2019).
14. La Fornarina, Palazzo Barberini, op. cit.
15. E. H. Gombrich, Historia del arte, Alianza, Madrid, 1987, p. 259-266.
16. Segons la mitologia egípcia i grega, l'uròbor simbolitza la unitat de les coses, tant materials com espirituals, que mai desapareixen però que canvien i es transformen en un cicle etern de destrucció i creació.
17. Recent Paintings by Salvador Dalí, op. cit.
18. Antoni Pitxot, Montse Aguer, Teatre-Museu Dalí, Figueres, Fundació Gala-Salvador Dalí, Triangle Postals, Figueres, Menorca, 2016, p. 71.
19. Traduït de: Edward Alden Jewell, "Cosy Surrealism", New York Times, Nova York, 25/11/1945.
20. Traduït de: "Dali: New and Old Surrealism", Art News, Nova York, 1-14 novembre, 1945.
21. Vegeu Andrea Bonet, Anna Garcia, Anna Massot, "Dalí i Rafael en el Catàleg Raonat", a Monogràfic Dalí/Rafael, (última consulta: 18/10/2019).
22. Així ho mostra el llibre Raphael, Hyperion, Nueva York, 1941. Centre d'Estudis Dalinians, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.
23. Paul Éluard, Max Ernst, Au défaut du silence, Bibliothèque des Introuvables, París, 2005, p. 11.
24. Traduït de: Recent Paintings by Salvador Dalí, op. cit.