Salvador Dalí, “One of the first objections...”
The Scottish Art Review, en el primer número de 1952, dedicat a El Crist, de Salvador Dalí, inclou una carta de l’artista sobre aquesta pintura, que l’Ajuntament de Glasgow acabava d’adquirir. Atesa l’expectació que suscita aquesta compra, l’editor considera important publicar el text de Dalí, que en anglès comença així: “One of the first objections...”[1].
La posició del Crist -angle de visió i inclinació del cap- ha provocat una de les primeres objeccions a aquesta pintura. Des del punt de vista religiós, aquesta objecció és insostenible, ja que el meu quadre ha estat inspirat pel dibuix en què el mateix sant Joan de la Creu va representar la crucifixió. Segons la meva opinió, aquest dibuix -l’únic que el sant va fer mai- havia de ser fet a conseqüència d’un èxtasi. La primera vegada que vaig veure el dibuix em va impressionar tant que, més tard, a Califòrnia, vaig veure en somnis el Crist en la mateixa posició però en el paisatge de Portlligat, i vaig sentir unes veus que em deien: “Dalí, has de pintar aquest Crist”. El vaig començar a pintar l’endemà mateix. Just en el moment precís que vaig començar la composició, tenia la intenció d’incloure-hi tots els atributs de la crucifixió -claus, corona d’espines, etc.- i de transformar la sang en clavells vermells clavats a les mans i els peus, amb tres flors de llessamí brollant de la ferida del costat. Aquestes flors haurien estat executades a la manera ascètica de Zurbarán. Però just abans d’acabar el quadre, un segon somni va canviar tot això. Potser amb l’ajut de la influència d’un proverbi espanyol que diu: “A mal Crist, massa sang”. En aquest segon somni, vaig tornar a veure el meu quadre sense els atributs anecdòtics: res més que la bellesa metafísica del Crist-Déu. També havia tingut d’entrada la temptació de prendre com a model, per al fons, els pescadors de Portlligat, però en aquest somni, en el lloc dels pescadors de Portlligat, apareixia, en un vaixell, un personatge de pagès francès pintat per Le Nain, del qual només el rostre havia canviat per assemblar-se a un pescador de Portlligat. El pescador, vist d’esquena, tenia, però, una silueta a l’estil de Velázquez.
La meva ambició estètica, en aquest quadre, era completament oposada a la de totes les representacions de Crist pintades per la majoria dels pintors moderns, que l’han interpretat en el sentit expressionista i contorsionista, provocant així l’emoció per la lletjor. La meva preocupació principal era la de pintar un Crist bell com el Déu que és. Per al Crist de Sant Joan de la Creu, he fet servir la mateixa tècnica i la mateixa textura artística que per a La panera del pa, la qual, fins i tot a la seva època, representava per a mi l’eucaristia de manera més o menys inconscient.
La construcció geomètrica de la tela, en particular el triangle en el qual està inscrit el Crist, ha estat obtinguda a partir de les lleis de la Divina Proportione, de Luca Pacioli”[2].
La mística nuclear
Durant els anys trenta, Dalí és un dels màxims exponents del surrealisme, moviment al qual s'incorpora el 1929. Les teories de Freud, afegides als descobriments transcendentals en les ciències físiques, figuren en les bases d'aquest moviment artístic. A partir de la Segona Guerra Mundial, però, l'actitud dels surrealistes envers els avenços tecnològics canvia de manera radical. A diferència de Breton, Dalí lloa les virtuts de la física nuclear perquè li obren les portes a un món misteriós i desconegut, a una nova dimensió entre la realitat i la matèria.
Dalí i Gala, amb motiu de la Segona Guerra Mundial es traslladen als Estats Units, on viuen durant vuit anys, fins que tornen a Portlligat l'estiu de 1948. Són moments d'incertesa i canvi en què els esdeveniments històrics de mitjan segle XX sacsegen les mentalitats europees. Per la seva banda, a finals dels anys quaranta Dalí es troba en plena reformulació del seu pensament: el seus interessos van des de Freud i la física nuclear fins al Renaixement italià. En moltes pintures de la dècada de 1940, fruit dels seus estudis sobre l'estructura dels àtoms, la desintegració i la discontinuïtat de la matèria formen part del seu vocabulari. Al mateix temps, hi va incorporant de manera progressiva elements religiosos, com la Mare de Déu i el Nen Jesús o la crucifixió.
Aquest interès renovat del pintor per l'espiritualitat i la mística no l'hem de llegir com un moviment de reacció en contra de la seva etapa anterior. El seu coneixement en profunditat dels poetes místics espanyols (Teresa de Jesús i Joan de la Creu) i dels grans mestres del Renaixement italià, combinat amb l'interès pels descobriments científics, especialment l'energia atòmica i la física nuclear, el duran a afirmar: "La crisi paroxística del misticisme dalinià es basa sobretot en el progrés de les ciències especials dels nostres dies, especialment en la física quàntica"[3]. O bé: "Pretenc aprofitar el classicisme del Renaixement per donar una fórmula eterna a les idees noves, que es poden dividir en dos grups: iconografia del subconscient, que és el que he mostrat al món fins ara, i pintura com a concepte de cosmogonia universal. Avui dia la física ho ha trasbalsat tot, i un pintor n'ha de saber. El pintor no pot ser un burro. A Piero della Francesca, Pacioli li va ensenyar tots els secrets de la física i la geometria"[4].
Comença, doncs, l'etapa que l'artista denomina "mística nuclear" i que defensa a les conferències "Per què vaig ser sacríleg, per què soc místic" (1950)[5] i "Picasso i jo" (1951)[6], o en el Manifest místic (1951)[6].
Carme Ruiz
El Manifest místic
El text s'acompanya d'unes il·lustracions en les quals Dalí combina l'interès pels temes religiosos amb la ciència i recupera els postulats de la mecànica quàntica -en concret, tot allò relacionat amb la desintegració de la matèria-. En destaquen dos aiguaforts amb la representació de Crist a la creu a la manera de la pintura El Crist.
El Manifest comença afirmant: "El 1951, les coses més subversives que poden passar a un exsurrealista són dues: primera, tornar-se místic, i segona, saber dibuixar: aquestes dues coses m'acaben de succeir juntes i al mateix temps a mi". La física nuclear defineix l'èxtasi místic, que, per a Dalí, és "superalegre", explosiu, desintegrat, supersònic, ondulatori i corpuscular, ultragelatinós, perquè és l'eclosió estètica del màxim de felicitat paradisíaca que l'ésser humà pugui tenir a la Terra"[8].
Aquest text representa tota una declaració de principis. L'artista hi justifica l'aparició de temes religiosos en la seva obra, l'ús de la proporció àuria i la seva mirada cap al Renaixement italià, provocada pel seu desig d'esdevenir un clàssic. Un clàssic que vol transcendir i que usa termes científics, com ara la dualitat ona-corpuscle o la integració o desintegració de la matèria, per incorporar-los al seu nou discurs artístic.
Dalí també expressa la seva voluntat de convertir-se en un clàssic i "salvador" de la pintura moderna, en un místic que s'ocuparà, d'ara endavant, de temes religiosos; per això declara que el seu nou regne és l'ànima i que veu en la religió i l'amor de Déu l'única esperança per a la humanitat. Dalí abordarà un dels temes clau del cristianisme: la crucifixió de Crist, el salvador de la humanitat, inspirat en Joan de la Creu, com a conclusió d'un moment de transformació i de culminació d'aquest anhel. Com que considera que la religió i la física són els problemes vitals (en aquell moment), declara: "Pinto en una explosió constant. En un bombardeig nuclear, des d'un punt de vista científic és possible acostar-se al veritable misteri de la vida"[9], i tanca així la seva etapa surrealista.
Carme Ruiz
Dalí i els seus models
Si parlem dels models i referents que, per la tècnica i l'estil, van portar Salvador Dalí a pintar El Crist, cal esmentar pintors espanyols com Alonso Cano, Francisco de Goya, Francisco de Zurbarán i, sobretot, Diego Velázquez. Aquest pintor, màxim exponent de la pintura espanyola barroca, va ser una constant en l'obra de l'artista surrealista. Ell mateix recorda que ja "de petit [...] quan es feia de nit, no gosava passar per l'habitació dels meus pares, perquè hi havia un retrat d'aquell germà i una reproducció del Crist de Velázquez"[10], que més tard segurament Dalí va observar durant hores en alguna de les seves visites al Museo del Prado, en la seva època d'estudiant a Madrid.
Salvador Dalí, seguint l'exemple que ja havia començat Velázquez, es proposa fer una obra totalment diferent de la dels seus contemporanis i presenta un Crist dignificat, serè, sense rostre ni ferides visibles, i vist des d'una perspectiva singular.
La figura del Crist, en alguns dels pintors esmentats més amunt i en la majoria de representacions de la història de l'art, té una constant: és un Crist que mostra el seu patiment, amb el rostre visible i la corona d'espines, així com els claus en les mans i els peus. L'objectiu d'aquesta representació és commoure l'espectador.
"Precisament perquè he passat pel cubisme i pel surrealisme, el meu Crist no s'assembla als altres, sense deixar de ser clàssic. Crec que és el mateix temps el menys expressionista de tots els que han estat pintats actualment. És un Crist bell, com el Déu que és"[11].
I per materialitzar la seva idea busca un model que representi la culminació de la bellesa apol·línia. Dalí, gràcies a la relació d'amistat i professional amb Jack Warner, director de la famosa productora Warner Bros, va entrar amb contacte amb qui seria el model per al Crist, el gimnasta i especialista de pel·lícules d'acció californià Russ Saunders. Com a doble d'acció, Saunders havia participat en films com Els tres mosqueters (1948) o Cantant sota la pluja (1952).
A més dels esbossos fets en viu, sabem que l'artista també se servia fotografies que li servien d'eina per a la realització de les seves obres. És gràcies als negatius inèdits, amb el segell de Weiman & Lester, que es conserven a l'arxiu de la Fundació Gala-Salvador Dalí, que s'ha pogut saber de quina manera haurien treballat model i pintor per a materialitzar la idea de Salvador Dalí. Els negatius també han permès saber que, a part de Saunders, es va comptar amb la participació d'un altre model.
Rosa Maria Maurell
-
“A letter from Salvador Dalí”, The Scottish Art Review, vol. IV, núm. 1, 1952, Glasgow, p. 5. -
Salvador Dalí, “One of my first objections...” (1952). A Obra completa, vol. IV, Assaigs 1, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2005, p. 655-656.
-
Traduït de “Use Dictionary to Figure Dali’s Theory”, Capital Journal, 20/06/1951, Salem.
-
Traduït de “Salvador Dalí”, El Correo Catalán, 05/12/1948, Barcelona.
-
Conferència dictada per Salvador Dalí a l’Ateneu Barcelonès el 30 d’octubre de 1950.
-
Conferència pronunciada per Salvador Dalí al Teatro María Guerrero de Madrid l’11 de novembre de 1951.
-
Salvador Dalí, Manifeste mystique, Robert J. Godet, París, 1951.
-
Salvador Dalí, Manifest místic (1951). A Obra completa, vol. IV, Assaigs 1, op. cit., p. 636, p. 638.
-
Traduït de “Surrealism Ended, Says Artist Dalí”, Post, 03/12/1951, Houston.
-
Salvador Dalí, Louis Pauwels, Les passions segons Dalí (1968). A Obra completa, vol. II, Textos autobiogràfics, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2003, p. 61.
-
Salvador Dalí, “Picasso i jo” (1951). A Obra completa, vol. IV, Assaigs 1, op. cit., p. 648.
