L’ascensió de Santa Cecília

Montse Aguer Teixidor - Directora dels Museus Dalí

El préstec realitzat pel Museo del Prado de Madrid de l'oli de Rafael Verge de la rosa^[1] al Teatre-Museu Dalí, en el marc de la commemoració del bicentenari del museu madrileny, ha estat el punt de partida de la mostra Dalí-Rafael, un somieig prolongat. Aquest títol prové d'una declaració de Dalí en el seu tractat de pintura 50 secrets màgics per pintar, publicat el 1948, en què -com Cennino Cennini o Leonardo, entre d'altres- fa una reivindicació de la tècnica i l'art de la pintura, i també, significativament, de la distinció de l'artista.

Salvador Dalí, un dels artistes més reconeguts del seu segle i del nostre, ens ofereix una nova lectura de l'obra de Rafael i del tema de l'ascensió en una mostra que constitueix una novetat, en què mitjançant els dos olis, Verge de la rosa de Rafael i L'ascensió de santa Cecília^[2] de Dalí -acompanyats de dibuixos, fotografies i material de taller que il·lustren el procés de creació de l'artista-, podem analitzar una part de la influència del pintor del Renaixement en Dalí, una influència que parla d'harmonia, de perspectiva, de perfecció, de color, de presència d'un paisatge concret i també d'ideal de bellesa i de mística i espiritualitat, embolcallades, en el cas de Dalí, amb la ciència i, més en concret, amb la física nuclear i la discontinuïtat de la matèria.

En una entrevista, Dalí, molt significativament, declara: "Allò important és que cal pintar els temes d'una manera que correspongui a l'època en què vivim, 1951; això vol dir que si Rafael pintava una verge segons la cosmogonia del Renaixement, avui aquesta cosmogonia ha variat. El mateix tema que va pintar Rafael, si Rafael el pintés avui, com que tindria altres coneixements (física nuclear, psicoanàlisi, per exemple), pintaria tan bé com aleshores, però respondria a la cosmogonia d'avui. I el tema religiós és, per a mi, el més antic i el més actual; però ha de ser tractat segons els coneixements científics dels nostres temps."^[3]

Des de ben jove, Dalí manifesta una gran admiració per Rafael, una admiració que es tradueix també en aspectes destacats que aniran configurant Dalí, com ara el de la creació d'un personatge: "M'havia deixat créixer els cabells i els duia llargs com els d'una nena, i, mirant-me al mirall, adoptava sovint els posats i l'aspecte melangiós de Rafael, al qual m'hauria agradat d'assemblar-me com més millor."^[4] S'ha de destacar, així mateix, la influència de l'italià en tota la seva evolució artística, des d'Autoretrat amb coll rafaelesc^[5] (c. 1921) fins al conjunt estereoscòpic L'escola d'Atenes i L'incendi del Borgo^[6] o l'oli Al·lucinació rafaelesca^[7] (c. 1979). S'ha de tenir present que, segons la taula comparativa del seu manual 50 secrets màgics per pintar, després de Vermeer de Delft, Rafael és el pintor més ben considerat per Dalí. En destaca el dibuix, la genialitat, la composició, l'originalitat i el misteri.

En l'obra de Dalí hi ha, així mateix, contínues referències a Rafael i al Renaixement, que li serveixen per reivindicar-se a ell mateix com un bon artista en relació amb els seus contemporanis ("Sóc un mal pintor. Si comparo les meves teles amb les del Renaixement, amb les de Rafael per exemple, m'adono del desastre total de tota la meva obra. Però això no impedeix que jo sigui, gràcies al meu estil, un dels millors artistes actuals")^[8] i, d'altra banda, li permeten associar el Renaixement amb el misticisme i la ciència. En aquest cas, Dalí es basa en una pintura de Rafael, i en el seu element central, santa Caterina d'Alexandria, per elaborar noves interpretacions adaptades al moment concret de la seva trajectòria: l'etapa místico-nuclear, una etapa en què s'expressa en nous llenguatges a partir de l'exemple dels grans mestres de la pintura, perquè el seu lema és esdevenir clàssic.

Dalí des de mitjans dels anys quaranta s'interessa per les innovacions dels pintors americans de la postguerra, pels experiments visuals, alhora que per les obres dels grans clàssics, perquè vol representar tant la realitat externa com la interna per "sacsejar" l'espectador. Dalí apel·la al nostre subconscient i al nostre desig i la nostra memòria, a la nostra capacitat d'interpretar el món de manera polisèmica. Busca aprehendre la realitat més enllà de l'ull humà, ja que es dirigeix a la ment de l'espectador.

L'ascensió de santa Cecília, pintada al seu taller de Portlligat a l'entorn de l'any 1955, forma part d'un seguit d'obres en què el classicisme és molt present i en les quals Dalí es refereix, alhora, a la física nuclear i a la discontinuïtat de la matèria. És aquesta una obra de composició focal en la qual el cromatisme se centra en la figura discontínua de la santa, que explota en partícules que acompanyen les formes basades en la banya del rinoceront, un símbol destacat en l'obra de Dalí.

El pintor se sent atret per la simbologia de la banya de rinoceront, sobretot a la dècada dels cinquanta, com a emblema tradicional de puresa i castedat, i alhora per les seves connotacions sexuals, perquè se suposa que la banya conté una substància afrodisíaca; a més, li interessa perquè la banya és una corba logarítmica i una forma perfecta. En aquest sentit, cal destacar la conferència que pronuncia el 17 de desembre de 1955 a la Sorbona de París, "Aspectes fenomenològics del mètode paranoicocrític", en què subratlla les relacions que havia establert entre l'oli del seu admirat Vermeer, La filadora, i les banyes de rinoceront. Molt significativament, Dalí declara: "Rafael pintava únicament amb perfils de formes molt semblants a les corbes logarítmiques que són presents a la banya del rinoceront."^[9]

Quant a la figura de la santa, l'any 1944, en la seva novel·la Rostres ocults, Dalí, gairebé de manera premonitòria, parlant del personatge Betka, declara que "era una santa Cecília", i va especificant que "es sentia tan dèbil, tan desmaterialitzada, tan com si fos elevada per l'absència de pes que li comunicava la inconsciència gairebé absoluta dels seus moviments. Experimentava aquesta sensació curiosa, que fins aleshores no havia conegut, de no percebre l'efecte dels seus propis moviments fins a uns segons després d'haver-los realitzat."^[10] Una vegada més en Dalí, hi ha una connexió estreta entre obra literària i obra pictòrica. Recordem que li agradava ser definit com una màquina de pensar.

És interessant, així mateix, apuntar al procés de treball de Dalí, exemplificat de manera molt gràfica en una fotografia que es pot veure a la mostra. El pintor col·loca prop del cavallet, com a model, una làmina de l'oli Santa Caterina d'Alexandria de Rafael i, alhora, fa quadrícules en l'obra de Rafael reproduïda en un llibre, conservat a la biblioteca del Centre d'Estudis Dalinians, que conté obres del pintor italià. Les nombroses fotografies que es mostren a l'exposició documenten diferents tallers de Dalí, sobretot l'únic que té estable, el de Portlligat, on veiem làmines enganxades al cavallet o directament col·locades sobre la tela de les obres que pinta, o les trobem emmarcades, penjant de les parets de la seva biblioteca o dels seus diversos estudis.

El seu paisatge ideal de Portlligat i Cadaqués és una altra constant en Dalí. En aquest sentit se sent també molt proper a Rafael, el pintor d'Urbino. Ambdós plasmen un paisatge ultralocal que converteixen en universal. Tal com expressa el pintor empordanès, "Necessito el localisme de Portlligat com Rafael necessitava el d'Urbino, per arribar a allò universal pel camí del que és particular".^[11] Dalí el representa a L'ascensió de santa Cecília a la part inferior de la tela, amb la geologia de les muntanyes i un mar que esdevé cel o un cel que esdevé mar, en una volguda confusió.

Quant al cromatisme, Dalí va a l'essencial, experimentant amb el contrast entre els colors bàsics que es concentren i ens dirigeixen cap a la figura de la santa i el gris que regeix el quadre. Dalí es referia sempre al gris òptic de Velázquez, un altre referent, que serveix per reforçar els altres colors i sobretot les partícules discontínues de color blanc i groc lluminós que envolten la figura, que ens remeten a un altre símbol dalinià, els "fosfens", símbols del paradís intrauterí perdut.

Amb aquesta mostra aconseguim complir un dels desitjos de Salvador Dalí: veure una pintura seva penjada al costat d'una de Rafael, en aquest cas exposades en una mostra que, com poèticament expressa el pintor, és el resultat d'un "somieig prolongat", tal com ens explica amb més detall en el seu tractat de pintura 50 secrets màgics per pintar:

"Però donaré per fet que el teu quadre ha passat totes aquestes proves, i encara d'altres, com la fascinant de representar-te'l en la imaginació, en el decurs d'un somieig prolongat, penjat en un museu al costat d'un dels teus rafaels preferits."^[12]

1. Vegeu el text "Obra convidada: Verge de la rosa" del Museo Nacional del Prado.
2. Catàleg raonat de pintures de Salvador Dalí, núm. 706.
3. Manuel del Arco, Salvador Dalí, Dalí al desnudo, Barcelona, José Janés, 1952, p. 89-90, traduït a Obra Completa, vol. VII, Entrevistes, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2006, p. 304-305.
4. Salvador Dalí, La vida secreta de Salvador Dalí (1942), a Obra Completa, vol. I, Textos autobiogràfics, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2003, p. 433.
5. Catàleg raonat de pintures de Salvador Dalí, núm. 103.
6. Catàleg raonat de pintures de Salvador Dalí, núm. 896.
7. Catàleg raonat de pintures de Salvador Dalí, núm. 911.
8. Salvador Dalí, "Une interview exceptionnelle. Dali se confesse", Arts, París, 11/6/1958, s. p., traduït a Obra Completa, vol. IV, Assaigs 1, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2005, p. 688-690.
9. Salvador Dalí, "Aspects phénoménologiques de la méthode paranoïaque critique", La Vie Médicale, París, 12/1956, p. 78-83 , traduït a Obra Completa, vol. IV, op. cit., p. 671-683.
10. Salvador Dalí, Rostres ocults (1944), a Obra Completa, vol. III, Poesia, prosa, teatre i cinema, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2004, p. 532.
11. José María Massip, "Dalí hoy", Destino, Barcelona, 1/4/1950, p. 3-5, traduït a Obra Completa, vol. VII, op. cit., p. 179.
12. Salvador Dalí, 50 secrets màgics per pintar (1948), a Obra Completa, vol. V, Assaigs 2, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2005, p. 140.